Ho he de reconèixer: l'univers Tarantino em fascina. M'agradaria molt saber com i què cou dins el seu cervell. Admiro la seva capacitat il.limitada i infinitament creativa per a construir guions i personatges, sense fisures, estudiats i pensats al detall. Admiro i envejo aquesta mirada que va més enllà de la fotografia, una mirada que sembla descobrir noves dimensions i que permet, per exemple, gaudir com mai no ho havies fet veient com es tira una cervesa a un saloon de l'oest americà i sentir que no voldries que s'acabés mai l'escena.
Però Django fa mal. I en fa perquè parla de quelcom que ha passat, que va ser real. Parla de persones que van viure encadenades, que van ser venudes i comprades, tractades com a res. Negres, eren negres. Parla de l'esnobisme dut a l'extrem, d'una societat que permet que el més ric es diverteixi organitzant una lluita a mort al saló de casa seva. Django fa molt mal al cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada