'Creixen malgrat tot les tulipes' és el títol del llibre de la Sònia Moll, 'prota' de la foto d'avui.
Ha començat un nou any! 2013 arrenca carregat de bones idees i amb la sensació que un any per estrenar és sempre millor que un any que acaba. Vamos a bailar 365 días más!
dilluns, 23 de setembre del 2013
161/365. Creixen malgrat tot les tulipes.
Espirals en comptes de linies rectes. Complicitat. La segona persona del singular. Però també la primera, per què no si és una estona i només se n'adonen uns quants? Poesia en prosa, poesia en prosa, poesia en prosa. Joaquín Sabina entre una Canon i una Nikon. Vi rosat esperant i observant la jugada. Espantosa primera fila per la intensitat de l'art en directe que sempre em desborda. Talent i emoció. I llum. Molta llum. Tanta llum!
diumenge, 22 de setembre del 2013
159/365. Me equivocaría otra vez.
Se torció el camino
tú ya sabes que no puedo volver.
Son cosas del destino,
siempre me quiere morder.
El horizonte se confunde
con un negro telón
y puede ser...
como decir que se acabó la función.
Ha sido divertido
me equivocaría otra vez,
quisiera haber querido
lo que no he sabido querer.
Quieres bailar conmigo,
puede que te pise los pies.
Soñaré solo porque me he quedado dormido.
No voy a despertarme porque salga el sol;
ya sé llorar una vez por cada vez que río,
no sé restar...
no se restar tu mitad a mi corazón.
Puede ser que la respuesta
sea no preguntarse por qué,
perderse por los bares
donde se bebe sin sed.
Virgen de la locura
nunca más te voy a rezar
que me he enterado´
de los pecados que me quieres quitar.
Será mas divertido
cuando no me toque perder,
sigo apostando al 5
y cada 2 por 3 sale 6.
Yo bailaría contigo
pero es que estoy sordo de un pie.
Soñaré solo porque me he quedado dormido.
No voy a despertarme porque salga el sol,
ya sé llorar una vez por cada vez que río,
no sé restar...
no se restar tu mitad a mi corazón.
Ha sido divertido
me equivocaría otra vez,
quisiera haber querido
lo que no he sabido querer.
Quieres bailar conmigo
puede que te pise los pies.
Soñaré solo porque me he quedado dormido.
No voy a despertarme porque salga el sol,
ya sé llorar una vez por cada vez que río,
no sé restar...
no sé restar tu mitad a mi corazón...
no sé restar...
tu mitad a mi corazón,
no se restar tu mitad a mi corazón.
(Fito y fitipaldis)
158/365. El observatorio.
Aquesta història parla d'amor.
Sóc jo mateix a partir de quatre fotografies.
La meva mare va morir fa 5 anys. Tinc el garatge ple de les seves coses.
Han perdut els seus diners i segueixent lluitant.
Recupero la seva memòria.
Work in progress.
In vitro.
Lluita sense dolor.
Fascinació per la guerra.
Però sobretot parla de l'amor cap a mi mateixa.
(Assistir a la presentació dels treballs de fotografia documental dels alumnes de "el observatorio" ha sigut emocionant i fascinant. El talent quan s'uneix al sentiment i s'acompanya d'una copeta de vi produeix meravelles).
157/365. Belice
No, no evitarás,
que quiera largarme cuanto antes,
si cada vez, que me quiero ocultar,
tú me conviertes en gigante.
Me has llevado por corrientes de agua
que van a tus redes.
Y tus ojos son dos prismas devolviendo oscuridad.
No pretendas defenderte.
Te diré que no, no me convences.
Me quiero evaporar, entre la gente.
que quiera largarme cuanto antes,
si cada vez, que me quiero ocultar,
tú me conviertes en gigante.
Me has llevado por corrientes de agua
que van a tus redes.
Y tus ojos son dos prismas devolviendo oscuridad.
No pretendas defenderte.
Te diré que no, no me convences.
Me quiero evaporar, entre la gente.
No, lo vas a negar.
Algunas bases no resisten.
Y un pulgar puede asfixiar.
Y a quien madruga… Díos no existe.
Algunas bases no resisten.
Y un pulgar puede asfixiar.
Y a quien madruga… Díos no existe.
Ya puedes preguntar
preguntar por ahí, o a los tuyos.
Si una gota colma el vaso,
Otras veces ya es el mar.
Y es el mar esta vez, ¿lo entiendes?
¿No ves que ya no, no me convences?
Me quiero evaporar, entre la gente.
Un día me iré, me iré de verdad.
No sé si me ves, del todo capaz.
De cambiar, nombre y edad, y si me encuentras decirte:
“¿De quién me estás hablando?”
No, no, no, no lo haré, jamás.
Me falta valor, o fuerza vital.
¿De qué me sirve salir de esta inmensa ciudad,
si de quien pretendo huir,
seguirá dentro de mí, y eres tú?
Eres tú. Si puedo escapar, es con la mente.
Si una gota colma el vaso,
Otras veces ya es el mar.
Y es el mar esta vez, ¿lo entiendes?
¿No ves que ya no, no me convences?
Me quiero evaporar, entre la gente.
Un día me iré, me iré de verdad.
No sé si me ves, del todo capaz.
De cambiar, nombre y edad, y si me encuentras decirte:
“¿De quién me estás hablando?”
No, no, no, no lo haré, jamás.
Me falta valor, o fuerza vital.
¿De qué me sirve salir de esta inmensa ciudad,
si de quien pretendo huir,
seguirá dentro de mí, y eres tú?
Eres tú. Si puedo escapar, es con la mente.
dimecres, 18 de setembre del 2013
152/365. Relaxing cup.
Per mi seria més relaxant una "porra" madrilenya, però veig que l'alcaldessa és més de lleteta a la placeta.
151/365. Una mosca...
...volava per la llum, i la llum es va apagar, i la pobra mosca es va quedar a les fosques i la pobra mosca no va poder volar.
Unu muscu vuluvu pur lu llum u lu llum us vu upugur u lu pubru muscu us vu qudur u lus fuscus u lu pubru muscu nu vu pudur vulur.
Ho hem aconseguit! I de tant cantar-la ens hem carregat totes les mosques de la comarca. Us adoro petitons!
dilluns, 16 de setembre del 2013
divendres, 13 de setembre del 2013
149/365. El prefaci faci'l fàcil.
Més boig
que Roig
(ni tinc
ni cinc
ni fetge
de metge
ni ple
d'alè),
fent doble
redoble
de mots,
singlots
en vers
advers
i sec
a frec
de foc,
remoc
els fems
del temps,
desfaig
l'empatx
del viure,
tinc lliure
l'orella,
la cella
cremada,
cansada
la vista,
duc llista
de muts
perduts
i restes
de testes
i canes
humanes,
dels cors
dels morts,
refaig
l'escaig
del viu,
un riu
emmerda
la merda
que llenço,
condenso
aquest
paquet,
no taca
butxaca,
el duc a
la nuca
molest i
que resti
si em maten
gravat en
paraules
em plau, les
rebusco i
m'ofusco i
m'emprovo
si el trobo
un viure
de riure,
la fe
de re,
un somni
d'insomni,
un dau
que cau
a l'u,
menú
menut
he dut
a taula
(paraula):
no hi ha
més pa,
tot és
només
cabòria
d'història
d'Espanya
en canya
vulgar
i en part
cascada,
balada
serena
que mena
metzines
divines
del front
on són
de massa
a plaça
perquè
l'alè
dels rots
de tots
airegi
l'arpegi
d'un sol
llençol
ratat,
tacat
tan brut
que put
a pares
i mares
si volen
i dolen.
Descans.
Enric Cassasses
(I Pascal Comelade a Caldes d'Estrac)
que Roig
(ni tinc
ni cinc
ni fetge
de metge
ni ple
d'alè),
fent doble
redoble
de mots,
singlots
en vers
advers
i sec
a frec
de foc,
remoc
els fems
del temps,
desfaig
l'empatx
del viure,
tinc lliure
l'orella,
la cella
cremada,
cansada
la vista,
duc llista
de muts
perduts
i restes
de testes
i canes
humanes,
dels cors
dels morts,
refaig
l'escaig
del viu,
un riu
emmerda
la merda
que llenço,
condenso
aquest
paquet,
no taca
butxaca,
el duc a
la nuca
molest i
que resti
si em maten
gravat en
paraules
em plau, les
rebusco i
m'ofusco i
m'emprovo
si el trobo
un viure
de riure,
la fe
de re,
un somni
d'insomni,
un dau
que cau
a l'u,
menú
menut
he dut
a taula
(paraula):
no hi ha
més pa,
tot és
només
cabòria
d'història
d'Espanya
en canya
vulgar
i en part
cascada,
balada
serena
que mena
metzines
divines
del front
on són
de massa
a plaça
perquè
l'alè
dels rots
de tots
airegi
l'arpegi
d'un sol
llençol
ratat,
tacat
tan brut
que put
a pares
i mares
si volen
i dolen.
Descans.
Enric Cassasses
(I Pascal Comelade a Caldes d'Estrac)
148/365. Seients reservats...
...per mirar-nos, per repassar-te de dalt a baix, per resseguir-te tot amb el dit gros del meu peu esquerre. aconseguir-ho sense moure' s, cadascú a la seva cadira. Frenar-se. Aguantar.
De postre, és clar, que primer vull dinar.
De postre, és clar, que primer vull dinar.
145/365. Se atormenta una vecina.
El camí avui ha tornat a fer-se borrós, m'han tornat a fallar les cames i la vista. Ha tornat a la gola aquell ofec que ja quasi no revordava. 'Todos a sus puestos' que properament a algú li tocarà el rebre.
dijous, 12 de setembre del 2013
144/365. Tan fàcil...
Perquè gastar-se els diners en un bon fisio si pots fer realitat els teus somnis? Arregles les cervicals i no et costa un duro!
143/365. Chin-chin.
-Carinyo, m'agradaria fer una cosa especial avui.
-M'encanta!!! I què has pensat?
-Tinc una cosa a celebrar. Agafa l'ampolla de cava i aquelles copes de plàstic i ja veuràs, et portaré a un lloc xulíssim.
-M'encanta!!! I què has pensat?
-Tinc una cosa a celebrar. Agafa l'ampolla de cava i aquelles copes de plàstic i ja veuràs, et portaré a un lloc xulíssim.
dijous, 5 de setembre del 2013
140/365. Anda! Los donuts!!
Quan era petita posava l'entrepà que m'havia fet la mama a la motxilla i me'l menjava a l'hora del pati. Ara que sóc gran ja no porto motxilles Perona ni bata.
139/365. Lambrusco.
Cops de colze, pizza amb salmó i mascarpone gratis, lambrusco gratis, pizza quatre formatges gratis, lambrusco gratis, pizza vegetal gratis, més lambrusco i més gratis. Cua gratis.
-Vols un altre got de lambrusco? és gratis!
-Si!
-Doncs Ves-hi tu ara que jo ja hi he anat tres vegades.
-Vols un altre got de lambrusco? és gratis!
-Si!
-Doncs Ves-hi tu ara que jo ja hi he anat tres vegades.
138/365. Sale el espectro.
"Su manera de relatar es magnética y atrapa. Puede decirse que ha llegado ya a ese punto donde la sabiduría y la vejez, mano a mano, conceden a un escritor la gloriosa verdad de escribir con toda claridad sin caer nunca en la explicitud."
http://elpais.com/m/diario/2008/02/16/babelia/1203123017_850215.html
http://elpais.com/m/diario/2008/02/16/babelia/1203123017_850215.html
141/365. Vista comercial.
-Maria Carme, he pensat que podríem muntar un negoci!
-Ah si Francesc? I de què? Si està tot inventat!
-De gorres d'uniforme. Només hem de resar perquè no s'acabin mai les guerres, ni el servei militar obligatori, ni l'estat policial.
-Ah si Francesc? I de què? Si està tot inventat!
-De gorres d'uniforme. Només hem de resar perquè no s'acabin mai les guerres, ni el servei militar obligatori, ni l'estat policial.
dimecres, 4 de setembre del 2013
139/365. Petoneja'm ara i aquí.
A Barcelona hi ha dos grans llocs on poder-se petonejar amb bogeria i descontrol, sense límits, arrambant-se contra la paret i provocant allaus d'hormones: si entens el català és el carrer dels petons. Si no l'entens aquest lloc és la parada de "besos" de la línia groga del metro. La qüestió és intercanviar saliva.
138/365. Yo soy aquél...
...que todavía guarda las fotos de los carteles de hace veinte años. Y qué más da, mientra siga siendo aquél y no éste.
137/365. Ahir erem petites com tu...
...i jugàvem com tu, sobre aquestes rajoles impossibles, amb paelles i matamosques, i oli nou i avellanes torrades. Avui, només de veure't, entenem que tot el camí ha valgut la pena.
135/365. Music van
Ara mateix, avui mateix, a la meva furgo sonaria "Radio Tarifa" amb un desert deixant-se veure per la finestreta del copilot. "Si quieres ya que te toque la lotería cásate con un lotero".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)